Quan vaig acabar l’EGB ja sabia que volia ser músic i que per treure el títol superior em demanaven el BUP. La idea d’estudiar fora del meu poble em fascinava: agafar l’autobús cada matí, conéixer gent d’altres pobles… això donava un status! Anava a passar a formar part del grup de gent que estudiava fora! Us puc assegurar que en aquella època, amb l’aspecte tan estrany que jo tenia (un pes excessiu, unes ulleres de pasta per compensar les 4 o 5 diòptries que tenia aleshores, una permanent que em feia semblar un borrego espantat, i amb els jerseis XXXXXXXL que em gastava), m’era de vital importància trobar una manera de sentir-me important. Potser per això, entre totes les possibilitats, vaig decidir cursar 1r al Col·legi la Concepció, a Ontinyent… un col·legi franciscà que aleshores era privat i que estava ple de frares, pijos i fatxes!! Qui m’haja conegut posteriorment, no s’ho explicarà…

Des del primer dia, vaig notar que allò no era per a mi. No sols els companys em consideraven objectiu principal de totes les burles, sinó que els professors gaudien de posar-me en evidència davant una classe amb 40 hijosdepapá que tenien més llarg el braç que la mànega. Es tractava d’aparentar que s’era ric… i jo aparentava estudiar allí amb una beca!! Quan entrava o eixia el professor de l’aula, havies d’alçar-te de la cadira… afortunadament, no ens feren alçar el braç! El senyor fatxa que ens donava història (semblava una botija amb gomina) ens feia resar l’Avemaria abans de començar la classe; el dia que en va pillar a un fent play-back li va fotre una bufetada que encara em fa mal a mi. Al mateix paio, que dinava enfront de mi, el retorot que ens vigilava al menjador li va fer tragar una gorrinada que havia fet amb el dinar: arròs al forn amb pa esclafat i mullat amb aigua.  Soler, ¿te gusta así el arroz? -  No -  ¿No? Yo creo que sí… Cómetelo. Gravat com una litografia cerebral.

Cada dia, abans i després de dinar, ens feien beneir la taula, cada dia a un de nosaltres. La primera vegada que em va tocar, em vaig escaquejar perquè li vaig demanar al del costat que em canviara el lloc; la següent, després d’haver hagut de buscar al pati algú que m’apuntara la puta oracioneta, vaig passar la vergonya de dir aquelles paraules davant de la meitat del col·legi: Bendícenos Señor y bendice estos alimentos que vamos a tomar, recibidos de tu infinita bondad y largueza… També gravat. El mateix dia, un grup de megapijos que jugaven a bàsquet em van fotre una pilotada en la cara que em va fer el nas ple de sang… i van seguir jugant sense demanar ni unes mínimes disculpes. Així és que, esquivant la vigilància dels frares, que es col·locaven en un pont que controlava tota la baixada (com una garita), me’n vaig fugir, vaig arribar a la plaça, vaig estar buscant algun duret per terra per trucar per telèfon… i un company que se’n fugia sovint em va deixar cinc durets per trucar des d’una cabina. Mon pare es va fer verd obscur. Vuelve al colegio inmediatamente!!!! La meua resposta: O vienes a por mí, o vuelvo a casa andando… pero ahí no vuelvo más!!  El col·legi es va interessar, clar… no volien perdre la meua quota mensual! Total, que vaig durar un mes… un mes en què em despertava cada dia pensant que les reixes del centre aquell no eren perquè no hi entrarà ningú, sinó perquè no se’n sortírem nosaltres!

De seguida em vaig matricular a Canals, a l’institut públic… i em vaig fer amiga d’un grup de gent excel·lent, però una mica… desganats: les fugides per agafar crancs, clavant-nos dins del riu contaminat; aquells dinars d’entrepà de tots els dies; l’autobús amb la musiqueta d’U2, invariablement… Crec que els profes encara se’n recorden de nosaltres i sé que, fins fa ben poc, encara contaven historietes de les nostres malifetes a l’institut… vam esdevenir una llegenda! M’ho vaig passar pipa, però com no feia els deures i m’enterava que hi havia examen quan me’l posaven al davant, les qualificacions finals van ser com sóc jo: extremades. A saber: Anglés, Valencià, Castellà i Ètica, excel·lent; Música, Notable; Història, Ciències Naturals, Dibuix, Matemàtiques i Educació Física, Molt Deficient (de 0 a 2, més bé 0 que 2).

L’any següent m’ho vaig agafar seriosament i quasi aprove! El mateix: Excel·lents, Notables i… Educació Física, Mates i Dibuix, Molt Deficient. La primera, per incapacitat física; la segona, per incapacitat mental; i la tercera, perquè no tenia paciència per a tanta ratlleta, tant de cerclet, tant de rotling i tanta perfecció mamona. Ja li ho vaig dir a la flowerpower que ens donava classe: és que jo no tinc ni temps ni paciència per repetir les làmines per un puntet fora del puesto, collons! La migdiada la feia en mates, perquè allò del numerets ho escoltava com qui compta ovelletes… I l’Educació Física… això ja ho vaig contar: nul·la… NUL·LA!!!!

El que més recorde és un professor de castellà que m’encantava, perquè va ser l’únic que m’obligava a fer una cosa que em motivava: escriure. Guarde un fardo de contes d’aquell curs… alguns companys també en guardaran meus, perquè féiem intercanvi: jo us faig els contes si vosaltres em feu els deures de matemàtiques. Un xollo!!! Me’n van publicar un en la revista de l’institut… així vaig aconseguir treure’m part de la meua antològica autoestima baixa.

A l’estiu vaig començar a treballar amb l’orquestra, l’any següent em vaig matricular al conservatori i ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada a Albaida i de nit… però s’estava tan bé a la cafeteria que quan vaig anar a fer l’examen de mates el profe em va preguntar si jo era d’aquella classe… i vaig abandonar en acabar el trimestre.

L’any següent, vaig començar a fer classes, cada dia, però encara em vaig matricular de 1r a distància. Aleshores no era com ara, havia de fer-ho jo tot sola i, si volia alguna cosa, trucar per telèfon…. Sí, ja… trucar per telèfon jo??? HAHAHA! L’únic examen que em vaig atrevir a fer va ser el de música. Allà que vaig anar jo a la Casa de la Misericòdia de València! Em van preguntar la biografia de Palestrina, el Villancico i no sé què més… música per a gent que no sap llegir música!! No sé ni la nota, però em sembla que molta misericòrdia no en tindrien, no.

A tot això, jo ja havia acabat el grau mitjà de música a Carcaixent i em disposava a fer l’assalt al superior. Donant classes de dilluns a diumenge, tocant amb l’orquestra, estudiant saxo als matins… i vaig i em matricule nocturn a Xàtiva, per no perdre el costum. Res, no vaig anar quasi ni per saludar i, a més, només anava a les assignatures que m’agradaven, que era les que ja em sabia… total, també ho vaig deixar córrer.

En resum: he fet 1r de 1r, 2n de 1r, 3r de 1r, 4t de 1r i 5é de 1r, a cinc centres distints. Tinc l’expedient escampat per mitja província!! Hagués pogut aprovar? Potser sí… però estava massa ocupada fent les coses que m’agradava fer i llegint els llibres que ningú no em manava… intentant ser feliç, al cap i a la fi.

Però… xiquets, hi ha que estudiar, eh?

És molt diferent patir un moment de desfici que ser una desficiosa. La meua persona pertany a aquesta categoria, la de la gent que es passa el dia amb una picor cerebral que la despacienta i la fa agafar un desig violent d’escapar a córrer, com quan et fa mal un queixal i te’l trauries al viu tu mateix.

Les causes del desfici són moltes i jo les tinc totes, perquè quan el Nostre Sinyó va repartir el desfici, jo també hi vaig arribar la primera… i com que vaig haver d’esperar que hi arribaren la resta de la gent, ja em vaig posar desficiosa… mira si la cosa és gran!

Causa nº 1: la impuntualitat

No basta amb conéixer-me per saber el desfici que em causa la impuntualitat, cal haver-ho patit per a no poder-ho oblidar. Qualsevol acció que realitze diàriament i que tinga a veure amb arribar a algun lloc, la tinc cronometrada. Per exemple, per anar al col·le, les hores de sortida són les 8:47 h i les 14:47 h. Ni un minut més, ni un menys. Els meus nens ho saben perfectament… i si a les 8:45 h o a les 14:45 h estem ja a punt, ens esperem a la porta!!

Però així i tot, encara hi ha qui, avisant com avise, gosa a quedar amb mi i arribar-hi tard… Ohdiossantoooo!!! La meua cara no és un poema, no… és la cara del Michael Jackson en Thriller!!! A partir d’eixe moment, sóc incapaç de gaudir de qualsevol cosa fins que no passa, almenys, mitja hora. La cosa és que, després de la primera cita impuntual, les persones agafen dues estratègies distintes:

1. Arriben tard a la cita, però agenollats i demanant disculpes repetidament.
2. Queden amb mi mitja hora després que amb la resta del personal.

He de dir que em produeix el mateix desfici saber que vaig a fer tard… encara que siga per una causa de força major inevitable (que m’atraquen, m’assassinen o em peguen una pallissa… i ni així ho sé…). I no us dic res si faig tard per culpa d’una altra persona que ha de venir amb mi. Si açò em passa, sóc jo la que he d’agafar l’estratègia 1… i no torne a quedar en la vida amb el meu acompanyant… excepte una vegada, que em van fer això en la primera cita i he vingut quedant amb ell, quasi diàriament, els últims vint anys… però és que el dia següent de passar això, vaig arribar jo al lloc una hora tard a propòsit, perquè sabia que estava esperant-me sota un sol que socarrava… quid pro quo… bonica era jo!

Causa nº 2: restar mut

De vegades em passa que, després d’un temps perllongat sense dir res, no tinc ganes de parlar… em fa mandra… reste completament muda. Si pogués, em comunicaria per escrit o per gestos durant hores i així ho indiquen la meua boca tancada a pressió i els meus ulls ben oberts. Faig cara de mussol.. i el desfici causat per no parlar apareix ben prompte, la sensació aquella de no saber què fer, perquè no vols fer res, però voldries fer… I sempre hi ha algú que no s’hi fixa i ve a preguntar-me qualsevol cosa, redéu! Si la resposta és “sí” o “no”, conteste amb el cap. Si la resposta es pot donar assenyalant, assenyale amb tota la mà. Quan he de donar més explicació, em pare, busque el diccionari mental de sinònims, trie les paraules més curtes i ho dic… en veu baixa. Clar, com que porte tant de temps amb la boca tancada, no vocalitze. Aleshores, l’altre diu: “què?” Caguentot!!!!! Ho torne a dir, sense vocalitzar, però més fort. I l’altre: “no sé què dius“. FFFFFFFFFFFFF!!! Ara sí, ara comença a picar-me tot i ho torne a dir, però lladrant! I com que després em sap greu, comence a notar el cor al cervell… pum-pum-pum-pum… i se me tanca la gola… i ja no puc parlar ni fer res fins una hora després! Clar, això em provoca encara més desfici… que dius… era precís fer-me parlar quan jo no volia??!! Llibertat de no-expressió, collons!!

Causa nº 3: espera telefònica

No sóc jo de trucar per telèfon. Això de no poder parar la conversa fins que s’extingeixen els temes no ho sé fer… i no vas a estar en silenci, telèfon en mà, amb una altra persona a l’altre costat… i tampoc no vaig a estar mantenint una conversa fàtica: pos sí… aaaaiiii… quines coses… ja veus tu… no sé… això és així… aisinyó… doncs sí… a veure si ens veiem… buenu, ja… pos sí… Odie aquestes converses!!! Encara que podria ser pitjor: penja tu… ai, no, penja tu… que no, que no, que tu… vaaaa, perfiiiii…. no, en serio, tuuu… No entraré a comentar… perquè n’he escoltat d’aquestes i he estat a punt de denunciar-los per danys morals.

Bé, la cosa és que, de vegades, no tens més remei que trucar al servei telefònic, al servei d’atenció a “no-sé-quina-cosa”… i quasi sempre, t’atenga màquina o persona, hi ha un moment que escoltes allò de “nuestras lineas están ocupadas, le atenderemos en breve, por favor, espere“. A veure… esperar ja és bastant dolent, però… serà precís esperar en companyia de Luis Cobos?! Aleshores, desfici mana… volta cap ací, volta cap allà… mires el telèfon… se m’haurà quedat enganxat?… tot el que podria fer i ací estic… amb la versió ximobaienca del Llac dels Cignes… oiga, sáqueme al cisne, que lo ahogo!!.

Normalment acabe penjant… i després els escric un correu electrònic on els pose a caure d’un burro… Res, que el desfici m’ajuda a fer amics.

Causa nº 4: tall als serveis bàsics

Mai no necessite tant de l’electricitat i de l’aigua com quan tallen el subministrament. L’última cosa que em corre pressa en aquesta vida és passar el pal pel pis… excepte quan no hi ha aigua. En eixe moment, m’és absolutament necessari passar el pal, qüestió de vida o mort! I com que no ho puc fer, ja no sé què fer… i m’agafa desfici. Si tallen l’electricitat, és imprescindible posar la rentadora… perquè si no, he de rentar la roba a mà… és que s’ha de fer això en eixe moment, en cap més!! De vegades he arribat a preguntar-me si no serà que el desfici és el meu estat natural, però segurament serà primordial saber-ho quan m’ataque una migranya que no puga ni obrir els ulls.

Causa nº 5: espera d’assistència tècnica

Aquest tema em preocupa molt, perquè sembla que hi ha molta gent que ho té assumit, que ho porta amb resignació: els llanterners, llumeners, fusters, obrers i altres “tècnics” no tenen mai una hora fixa d’arribada. Una vegada, un tècnic havia de venir a canviar-me l’antena. Com que l’home va veure que anava a arribar tard, va trucar abans per dir-me que arribaria mitja hora tard. La qüestió és que, al final, va venir abans del que esperava i es va guanyar el meu respecte i la meua admiració.

Per contra, Pepe Gotera y Otilio, els “tècnics” de la porta automàtica de la meua cotxera, després de deixar-me allò mig empastrat una tarda, em van dir que vindrien l’endemà a les 8 del matí. Vaig estar toooooot el matí mirant cada dos per tres per l’espiera aquella, mirant per la finestra, mirant pel balcó, obrint i tancant la porta… no vaig poder fer res més! No m’atrevia a començar a fer cap cosa per si venien just en eixe moment! Un desfici que em pensava que m’agafava un jamacuco! I no sols és que no van venir i no van avisar… sinó que van acudir a casa meua uns dies després, a les 18 h, mig piripis i fent-se els graciosos! Jo vaig obrir i els vaig preguntar: “què passa? Que no venim i tampoc no sabem trucar per avisar?“. I els paios em contesten: “però ja estem ací“… i es riuen. Hostiaspedrín! Ni unes disculpes mínimes i, a sobre… cachondeo??!! I, de sobte, se me van posar ullets de cabroneta i em va eixir per la boca: “ah, sí? Doncs ara no puc jo! Demà al matí us vull ací a les 8 en punt… 8 en punt! Perquè si són les 8 i un minut, haureu de tornar un altre dia… a que això no fa riure, eh? Hala… fins demà!“. I vaig tancar la porta. Sí, així va ser… tremendo… a més, jo no tenia res a fer durant tota la vesprada… però, pels meus ovaris, que no anava a deixar-los entrar!!

Causa nº 6: la permanència dins de l’aula

A causa de la causa 7, aquesta causa 6 no serà massa causa ja. La cosa és que jo intente respirar pausadament i fixar l’interés en alguna cosa… però als 40 minuts d’estar dins de l’aula (com a alumna, s’entén), comence a notar que la taula i la cadira se me fan petites, que el cul ja no s’acomoda com al principi de la classe o examen… m’agafa ganes de pixar, de fumar, de beure, de menjar, de riure, de plorar… m’entra el desfici i me n’he d’anar d’allí com siga!! Quan és un examen, encara m’ho apanye bé, perquè el lliure i ja està, però durant les classes és un patiment allò, sols comparable al que em provoquen les correccions de certa professora que… en resum: inenarrable!

Així és que podeu suposar com estava jo al final d’aquell llegendari examen al qual havies d’estar 2 hores dins l’aula, perquè l’examen era en equip… i no podia abandonar a la resta del grup perquè m’entrara el desfici! Imagineu-vos… 2 hores… això vol dir que vaig haver d’aguantar i treballar amb aquell desfici durant 80 minuts!!! Un darrere de l’altre! Què va passar? El que havia de passar: que me’n vaig passar de rosca. Tot em feia gràcia, tot em feia riure, només tenia ganes de pintar els fulls i de fer-li la mà a la Lola (al meu equip, l’E, també amb la Montse Mora), que em mirava així com preocupada i em deia: “estigue’s quieteta, que ha dit que no podem parlar, que s’ha de dir per la cosa aquesta“. I jo: “ah, aleshores, t’ho dic per ahí“. I per la cosa aquella: “Lola… que em pixe i em fume, em fume i em pixe… No sé si fumar pixant o pixar fumant…“. I de tant en tant, el profe passava per allà… no sé quina cara posava perquè jo no sabia ja ni com amagar-me, ni als dibuixets ni a mi… perquè portava el desfici en la cara!! Mare de Deu Sinyó!! Buenu, almenys vaig comprovar què passa quan porte 80 minuts desficiosa… mai no havia arribat a tant… però no vaig morir! Des d’ací li done les gràcies al profe… sense eixos “exàmens” tan poc usuals, no ho hagués sabut mai!

Causa nº 7: absència d’estrés acadèmic

Vaig començar a estudiar a la Uvic l’octubre de 2008. Tret de l’estiu de 2010, que no en portava cap per a setembre, no he pogut deixar de pensar en exercicis, treballs, exàmens, “controls”, wikis, pikis i mikis ni una sola hora. Només pensava en el dia que no em posaren terminis, ni m’obligaren a fer exercicis absurds, ni hagués d’estar pendent dels correus i les qualificacions… fins que s’ha acabat. Ara, sense tot això, em trobe que… no sé viure sense estrés!! Allò de despertar-me i no tenir cap cosa que no es puga ajornar… no puc suportar-ho!! Estic d’un desficiós que no sé si agafar-me a fer els exercicis de Formats, que són tan entretinguts, amb tanta xifra, símbol i lletra!!! O per escriure a la tutora i dir-li: “per favooooor!!!! No m’aproves el Practicuuuum!!!!!! No sabré què fer i em moriré de desficiiiiii!!!!!”.

És tan lamentable això que, si no fóra perquè ja ho he escrit, ho esborraria!!

De segur que hi ha més coses que em causen desfici, perquè no és possible que em passe la vida desficiosa i només siga per acò… que jo faig més coses! Però és que… aquest article és moooolt llarg i m’estic ja posant… vaig a menjar nata, que tot m’ho cura!

Al principi, no em posava ni el xandall. Després, ho intentava… però em feia por el plinto, el potro, les volteretes… tenia por de partir-me el coll, per això el cos se’m quedava tens, d’una peça, com congelat, i era incapaç d’obrir les cames o de flexionar la cintura. De les cinc voltes al pati que ens feien pegar, la primera la feia corrent; la segona, al trot; la tercera i la quarta, caminant; i la cinquena, arrossegant els peus. Clar, quan jo acabava, ja havien fet estiraments i havien explicat com fer tot allò, així és que no podia fer cap de salt perquè tenia por de trencar-me un turmell o desencaixar-me els malucs, encara que sóc bastant elàstica per naturalesa. L’única cosa que feia bé era el llançament de pes, més per força bruta que per tècnica depurada (açò sí, de força bruta sempre n’he tingut per donar i vendre).

Malgrat no sentir la necessitat de practicar-lo, sempre m’ha agradat veure’l. Admire els grans esportistes moltíssim, pel que són capaços de fer amb el seu cos i per la capacitat de privar-se de tot el que és pecat o engreixa per tal d’aconseguir els seus objectius.

Per una part, estan els esports en equip. D’ací, com no, em quede amb el futbol. Però no qualsevol futbol… només veig els partits als que juguen els jugadors del Barça (inclosos els de la selecció) i els València-Reial Madrid. Busque en el futbol emocions fortes, i si no vaig decididament de part d’algun dels equips, la cosa no en té cap per a mi. També em toca veure bàsquet, pel meu nen, encara que no sé quan fan passos, dobles o triples… Algun partit d’handbol que altre també m’he xamat… i voley… poc més.

Però a mi el que em va més és l’esport individual… i quan menys contacte entre persones hi haja, millor. Les olimpiades, per a mi, són gimnàstica. M’agafe el calendari i, si cal, em pegue una matinada de padre y muy señor mío, però no me’n perd cap des dels temps de la Comanecci.

El ciclisme era un altre… bé, el ciclisme restringit al Tour de França. El primer que em vaig empassar íntegre va ser el primer que guanyà el Perico i vaig continuar amb aquesta obsessió pel Tour fins la retirada de l’Indurain… Aix… com de mal m’ho vaig passar! Aquella primera època va coincidir amb la meua experiència orquestrera i els estius me’ls passava per l’Espanya profunda, en hotels que no tenien bastant estrelles per tenir tele pròpia… així és que havia de buscar-me la vida per no perdre’m cap d’etapa. A mi l’Indurain m’encantava. Fins i tot guarde desenes de retalls de periòdic d’ell! Quan sortia a la contrarellotge l’últim, dos minuts després del Chiapucci, que se’l veia passar i ja no feia ni moviment… quatre minuts després del Bugno, que se’l veia passar i no s’ho podia creure… buf!! El dia que vaig veure al Lemond caure de costat per una pájara que va agafar quan intentava seguir-li el ritme al Miguelón costera amunt, el recordaré sempre. El dia que Indurain va tenir una pájara que li va impedir guanyar el 6é Tour, també. De fet, vaig passar tota la setmana següent plorant cada vegada que veia una bici. Litres i litres de llàgrimes… La cosa es va repetir quan el van obligar a córrer la Volta a Espanya i va haver d’abandonar enmig d’una etapa… i mai més va tornar a competir. Després, el buit.

Ara bé, si pregunteu a les persones que s’interessen realment per saber les meues preferències (és a dir, els meus fills) quin és el meu esport preferit, us ho diran ben clar: el tennis. Vaig començar a prendre part a l’època del Boris Becker, que em queia infinitament millor que l’Ivan Lendl, on va a parar. Després d’aquest, ningú va cridar la meua atenció fins el Federer… peró hi ha que reconéixer que Federer sense Nadal no té emoció. De què serveix ser un jugador tan extraordinari si t’enfrontes sempre a gent que no és capaç de plantar-te cara? Jo sóc de Nadal, excepte quan juga contra Federer. Quan guanya el Federer, em pose contenta perquè pense que s’ho mereix moltíssim. Quan guanya el Nadal, em pose a plorar perquè se’m creuen els cables: em pose contenta (ja he dit que sóc de Nadal) i a la vegada em fa moltíssima pena… i si el Federer es posa a plorar i el Nadal el consola, la cosa em dóna per a moltíssims dies de tenir opressió al pit… sentimental que és una!

Així i tot, el tennis és l’únic esport que aconsegueix que no m’alce del seient ni per a anar a pixar. De fet, hi ha un partit en què no em vaig pixar de miracle, perquè ha estat el més llarg que m’he empassat de cabo a rabo… quasi 5 hores!!! Maremeua… I no ho entenc, perquè el Nadal jugava contra un paio que jo pensava que li duraria mitja hora!! Era l’any 2006 i el paio era Mathieu, un que tenia una pinta d’enclenque que no s’ho podia amagar… Mira que vaig patir… tot el dia cara a la tele, que em sembla que estava jo ja més esgotada que els que jugaven… No ho podia comprendre…

Quan dos jugadors juguen un partit i hi ha una diferència tan gran de qualitat, se suposa que el control el té el més fort, però de vegades el dèbil resisteix fins el final perquè no té res a perdre… Jo no podria aguantar un partit així durant tant de temps… crec que, com a molt, podria participar en un de frontennis… però el meu paper seria, com quasi sempre, el de bola.

1. una o vàries flors, amb tija o sense ella
2. una o vàries cintetes, amb el llaç de fàbrica o per fer a gust de la mare
3. randeta blanca i calada que picava com un dimoni
4. alguna pinzellada en tons pastís, sovint de color rosa
5. aquelles mànegues inflades que semblava que se t’havia eixit un muscle i te’l subjectava el vestit

Clar, els xiquets portaven sabatilles esportives, però amb els vestits i faldetes que jo portava, el que calia era una bona sabata, amb o sense passador, que em feia pupetes als talons i als dits, encara que portara els calcetinets, blanquets i també caladets, que no llevaven el fred… però que eren ben mudaors!

Recorde una falda (des d’ací li done l’enhorabona al dissenyador per haver-se jubilat) de punt blau marí, amb ratlles horitzontals en blanc, roig i groc… crec que d’aquesta ja us he parlat, perquè era una cosa esperpèntica… El dia que li vaig dir a ma mare “esta falda no me la voy a poner más, ni ésta ni ninguna”, vaig començar a traçar el camí per convertir-me en xiquet. Els pantalons van passar a ser l’única cosa que s’adequava a la meua nova realitat! Els xiquets no porten faldes si no viuen a Escòcia!!

La meua idea es va afermar encara més quan veig prendre la comunió. A mi, que havia decapitat més Nancys que cap xiqueta del voltant, només feien que regalar-me nines! I anells! I bragues!!!!! Ni un llibre, ni una carpeta, ni una motxilla… i per suposat, res del que li van regalar al meu veí: un tren elèctric, una màquina d’escriure, airgamboys, el ‘fuerte apache’… Collons!! A un tio que et rep a la seua habitació, acabat d’operar, i té les angines que li han tret dins d’un flascó amb alcohol damunt la tauleta… per què no li regalen la Nancy Infermera??!! Bé, açò de les historietes del meu veí i jo ho deixaré estar, de moment.

Vist que no se me respectava la meua poca femineïtat, vaig optar per una posició radical: canviar-me de nom. Eva és un nom normal, encara que, als inicis de la meua vida, el meu nom era Evamaria, així, tot seguit. Ma mare va decidir que era massa llarg per dir-lo tantes vegades (una mica trasto, açò també ho deixaré), i me’l deixà, afortunadament, en Eva. Però seguia sent un nom femení… així és que em vaig decantar pel nom més baronívol que se me va ocórrer en aquell moment: ara em diria Agustí. Cada vegada que ho pense, m’agafa un calfred… Agustí… saps o què? No sé d’on ho vaig treure això, perquè no en coneixia cap, d’Agustí! Ho vaig comunicar solemnement a casa i vaig avisar que no respondria per cap altre nom que no fóra aquest. Inclòs, vaig començar a posar el meu nou nom en companyia dels meus cognoms de tota la vida a les llibretes, als llibres i a tots els llocs on normalment les persones solem posar el nom. No cal ni dir que ma mare va fer puto cas del meu desig… i jo vaig passar molts dies sense contestar quan em cridaven per “Eva”. La qüestió és que me’n vaig adonar que no ho anava a aconseguir així… i vaig desistir.

Als 10 anys vaig fer un altre intent de canvi radical a lo Llongueras. Ma mare em deixà anar sola a la perruqueria per primera vegada i li vaig dir a la perruquera: “molt curt i amb cresta”. La perruquera em va preguntar: “però… ta mare t’ha donat permís”. I jo: “que sí, que sí que ho sap”. I la dona va posar cura, la veritat, perquè la cresta va tenir un efecte devastador quan vaig arribar a casa… On abans hi havia una mitja melena llisa i ben pentinada, ara hi havia… bé, tinc fotos que no es poden descriure amb paraules. Fa això la meua filla i no la deixe eixir al carrer fins que no li haja crescut el pèl almenys 10 centímetres!! Ma mare va agafar el raspall, el va mullar, i amb dues raspallades rabioses em va deixar el cap com si fóra un frare… perquè la cresta va passar a ser un floquet que no em tapava ni les entrades… lavirgen, quin espant! No cal ni dir que els quatre pisos que baixava cada dia per anar al carrer eren el temps que utilitzava per autocardar-me la cresta… que ma mare era més forta i més gran, però jo tenia un parell d’ovaris del tamany de dos melons d’Alger!

Això passà, com tantes altres manies que vaig tenir. Després, durant l’adolescència, vaig aprendre a viure com un tio amb aparença de tia… a més, de tia jamona! A l’orquestra, el primer any, muntava i desmuntava com els companys (els bafles no els podia carregar, però els monitors sí!); al conservatori, quan tocava en un grup de saxos, el baríton el tocava jo, y que nadie me levante la voz!; quan un tio, entrant jo a un bareto, es feia el graciós davant els amics pegant-me una palmada al cul, l’enganxava del jersei i el llençava contra la barra (encara estan rient-se els teus amics… eh, balòstia de collons?)… Ai, sinyó… con lo que yo he sido…!

Ara continue pensant que, d’haver nascut home, en l’època que m’ha tocat viure, tot hagués estat més fàcil per a mi. L’únic consol és que tinc una filla que té les castanyes més grosses que sa mare i que, quan és hora de parar taula i els homes de casa romanen asseguts al sofà, com si la cosa no anara amb ells, es posa braços en gerra, es plantifica davant la tele i solta un “ja esteu alçant el cul d’ahí i parant taula, que nosaltres no som les vostres criades… o us apague la tele i no sopeu!”.

Aaaaaiiiixxx, ara entenc que nostrosinyó m’ha donat l’oportunitat d’educar una fera que no necessita voler ser un xiquet per tenir el que li és just i el que mereix. La meua Pau sóc jo… o almenys, el que jo hagués volgut ser.

Per una altra banda, com a conseqüència del trauma post-PPelectoral al qual estic immersa, he començat a entendre que hi ha aspirants a polítics que naixen amb una sola llengua, però que, amb el temps, i a força de molt d’entrenament, aconsegueixen que els en surta una segona, ja que no és possible estar donant la raó al líder a la vegada que li pegues alguna que altra xuclada… la primera llengua ha d’estar a una alçada i la segona… una mica més baixa.  Aquesta segona llengua (blava, clar), la que creix per ajudar-los a pujar de número a les llistes electorals, és absorbida per la primera quan s’arriba als tres primers llocs de la candidatura, sobretot a causa del poc espai que hi ha per totes dues. Aleshores és quan es converteix tot en una única llengua gruixuda, que impedeix als especímens que la posseeixen una parla clara i fluïda. Normalment, ja no se’ls entén res del que diuen, però esdevé un arma molt poderosa que fa que cadascú entenga el que vol entendre.

La següent fase que pateixen aquests individus és la distensió lingüística. S’adquireix movent la llengua sense pensar molt bé com la mouen, provocant que la llengua s’estire tant que vaja afilant-se cada vegada més. És aleshores quan arriba al cim del seu poder, ja que una llengua així, que és com l’espasa del Cid Campeador en versió Blasco Ibáñez, talla totes les altres que se li posen al davant, excepció feta de l’anglesa, que pot usar un botó que dispara saliva nuclear, i la xinesa(aquesta la temen perquè utilitza arts marcials molt agressives i, a més, perquè hi ha moltes).

En resum: el PP ha tornat a guanyar per majoria absolutista a PPLàndia amb el Paquito, a PPCity amb Rita la Cantaora i a LiliPPut amb el danonino de Petit-Rus… deixant-nos a molts VALENCIANS consternats, indignats, avergonyits i/o com al meu cas, dements!! Ara, a intentar tallar-nos la llengua, supose…

Nada nuevo bajo el sol de Gandia y adyacentes… CABRONES!!

Pel que em contaren, vaig regalar als meus pares tres anys de plors nocturns i gana desmesurada. De fet, no tinc cap foto de bebé en la qual s’aprecie ni una mica que vaig nàixer amb coll. D’eixa època, encara que semble mentida, encara guarde el record del meu bressol metàl·lic, el que em feia veure el món com si  tot fóra la carta de ajuste. De nit, amb el braç entre els barrots d’aquella espècie de gàbia, la mà de ma mare actuava de sedant, proporcionant-me uns instants de repòs no massa profund que es trencava automàticament quan notava que ningú me l’apresonava. I en no poder més, i per torns, els meus pares s’aixecaven i em passejaven gronxant-me. I si encara eren hores i tot això fallava, cantant-me a la manera dels cantants de l’època… i d’alguns més antics (el repertori era extens, però insuficient). Sí, recorde coses de quan era una xiqueta de bolquers. De sempre he tingut molta memòria visual i auditiva que, en part, ha suplit altres defectes congènits com la desubicació geoespacial i la fòbia social crònica. No haguera sigut just ser jo lletja, plorona, plasta, fartera, fòbica, desorientada i, a sobre, desmemoriada!

No vaig aprendre a dormir, la qual cosa em va portar molts problemes després (fins que ho vaig aprendre, ja amb 30 anys), però és cosa eixa, la de les serenates nocturnes, que he d’agrair, ja que des de ben xicoteta vaig ser capaç de retenir i reproduir centenars de cançons de tot tipus: les del Camilo Sesto, el Micky, el José Feliciano, el Luis Aguilé, el Rafael, els Mocedades, el Peret, la Cecília, la Marisol… tot el repertori del Duo Dinámico, Los Brincos, Los Sírex, Los Canarios, Los Bravos, Fórmula V, Los Top Son, Los Mustang, Los Tres Sudamericanos, Los Cinco Latinos… la cançó espanyola de la Niña de la Puebla, el Juanito Valderrama i la Dolores Abril, la Juanita Reina, la Perlita de Huelva, l’Antonio Molina, el Rafael Farina… el Jesucristo Superstar íntegre… el Nino Bravo… i, com no, els internacionalíssims i odiosos Adamo i Rafaella Carrá! Conserve gravades cintes de casset, amb dos-tres anys i micro amb cable en mà, que ho demostren… Què? Que no? Riu-te, riu-te! També vull agrair als meus pares que mai em cantaren les cançons del Julio Iglesias. Això sí que no ho hagués pogut superar mai, cada cosa com siga!

Aquest és el bagatge musical i cultural que vaig rebre durant els meus primers quatre anys de vida, perquè jo era del pla 66, i al meu poble els xiquets que encara no anaven a l’escola es quedaven a casa, amb la mare… si no és que era algú de casa rica, que aleshores anava a les monges. Afortunadament, la meua mare ja treballava bastant a casa i el meu pare acudia per torns a una fàbrica, on feia moltes hores i, de vegades, no cobrava quan tocava… fins que va deixar de cobrar. Això m’estalvià rebre trompades per les meues rareses curioses i, sobretot, em va permetre no ensenyar-me mai a cosir, cosa que em fa sentir menys “maruja” que la majoria.

Així i tot, i seguint la moda, quan jo tenia quasi tres anys i mig, va nàixer el meu germà. Ma mare va estar els últims 15 dies d’embaràs a l’hospital, així és que les meues ties i la meua iaia em van estar donant hamburgueses amb tomaca cada nit per sopar fins que, un dia, un home va venir a recollir-me dient que era el meu pare, al que feia molts dies que no veia. Jo, que em negava a eixir de baix la taula per a saludar a eixe suplantador, vaig ser arrossegada per les sabates, agafant-me con podia a les potes de la taula per intentar tornar a amagar-me… Així ho vaig seguir fent amb els llits, els armaris i qualsevol altre lloc on poguera tancar-me i desaparéixer quan la cosa se me feia magra fins que ja no hi vaig caber.

En portar-me a casa, hi havia un altre xiquet més menut, més guapo, més bo i al que tots volien agafar: el meu germà Javier. Va ser l’objecte de la meua enveja fins que vaig descobrir, als pocs dies, que jo era més gran, més major, més forta i més llesta. A partir d’eixe moment, va passar a ser, simplement, l’enemic… i jo, la mala de la pel·lícula.

Però jo, contenta, eh? he-he-he!

Com que aquestes coses és millor fer-les comunalment, vaig convéncer una amiga, també acabadeta d’entrar en l’edat que et permet votar sense coneixement (quin mal fan al País Valencià els vots dels “L”, senyor mío!), i ens vam apuntar al café de les 3.30 i la classe de les 4.00, que no hi ha un sense l’altre.

A l’octubre, allí, com un clau, donant presses al mestre de l’autoescola i a la meua amiga.  Al novembre, teòric a la butxaca. Vaig fer de tests…! Allò es reproduïa de nit, no hi ha altra explicació… Quan més tests feia, més me’n quedaven! Que si las luses de gálibo, que si carretera con arsén, que si motosicleta con sidecar… I de mecànica… ni papa!! Ni parts del motor, ni parts del cables aquells elèctrics, ni parts del volant! Un zero a l’esquerra!

Quan jo vaig anar a examen, hi havia una xica que ja havia batut el récord del meu poble: 7 suspensos consecutius… i va tornar a suspendre!! Però ella anava a gust, eh? Que després hi havia convoi per anar a esmorzar… La de diners que es va deixar aquella pobra persona al garito aquell, que ja la saludaven en entrar com si fóra de la família. Què, Xxxx? A fer el teòric?. Allò era criminal d’escoltar… Sé que va aprovar a la novena. Em passa a mi això i faig l’examen sota pseudònim!!

L’examen durava una hora… HAHAHA! UNA HORA, diu! Els que em coneixeu, ja ho sabeu… En una hora, i sent com era tipus test, a mi em donava temps per fer els exàmens de tota la meua fila!!! El dia que nostrosinyó va repartir la impaciència vaig arribar la primera jo, per variar. Així que, als vint minuts, jo ja havia acabat… Què faig? Fotre, sempre em passa el mateix, redéu… Si em veu eixir el mestre ja, el puro serà minino! Alce el braç o no? Decore l’examen per fer temps? Dic que m’està agafant un atac al cor? Després de 5 minuts d’incertesa, que quasi m’agafa un yuyu de veritat, allà que alce el braç… Totes les mirades de la meua filera i les posteriors es claven en mi amb cara de aquestatiaquèfa, mire al vigilante de prisiones aquell i li dic, amb to culpable: “mire… és que jo ja he acabat… me’n puc anar ja?“. I el tio, sense pensar en la meua fòbia (una altra) al claustre examinític, em solta: “De aquí no sale nadie hasta que no acabe la hora“. Deu meu! Estic segrestada! Mamaaaaa! Ara què? Res… mitja hora pixant-me, fumant-me, picant-me tot, comptant-me els quatre bolígrafs, cantant-me mentalment tot el disc del Nino Bravo, suant per dins… agonia i companyia!! Tot menys repassar-me l’examen… ni al cap, tu! Però això va anar cap a casa… vamooooos!

El primer dia de pràctiques em va tocar l’horari que no volia ningú: les set del matí. Jo havia arribat moltes vegades a casa a eixes hores… però no és igual que llevar-te a eixes hores… De nit, era! Una rasca…! El mestre em va fer entrar al cotxe per la part del conductor i em va dir: “Va, xiqueta, arranca“. I jo: “Jo? Però… vaig a conduir jo? Si jo no sé! M’hauràs d’explicar com van les palanques aquestes!“. I ell:”Collons, claro que tu! Si no, com t’has d’ensenyar? Va, anem anant i deixa’t estar de palanques!“. Eixe dia vaig conduir de meravella… Niki Lauda semblava! Després d’un temps ho vaig saber: els pedals els portava ell! En raó el segon dia se me parava el trasto aquell cada dos per tres! El mestre de l’autoescola era un fenòmen. Quan feia les pràctiques a l’hora de l’esmorzar es treia el tovalló i les mandarines i… hala! A jalar! Un artista, era!

Abans de Nadal, i en contra del criteri del mestre, vaig anar a examen. Només eixir del circuit per anar a fer carretera, em vaig saltar un stop… OJO! Que jo vaig fer ceda el paso, però a l’home aquell no li va semblar suficient… A la primera cullerada, mosca! Només tornar de Nadal, em vaig encabotar en anar altra vegada… el mestre no m’ho va impedir. No vaig col·locar bé els espills… L’examinador em repetia insistentment: “Lleva una lus roja ensendida en el salpicadero“. Jo mirava la llumeta aquella, sí, però no sabia d’on era… i el tio tornava: “Lleva una lus roja ensendida en el salpicadero“. Collons! Que ya lo he oído!! Que soy tonta, pero no sorda! D’on serà açò? Mire de reüll al mestre i assenyala dissimuladament cap a la meua part inferior dreta… Va fer igual… vaig eixir amb el fre de mà posat. I ahí sí, ahí ja ho vaig saber allò de la lus roja… també vaig saber que no aprovaria, però encara vaig tenir temps d’aparcar damunt de la vorera, que no hay dos sin tres!! Jo sóc així. Si la clave, que siga fins el mànec!!

A la tercera, totalment mesinfòtica, xerrant de música i músics amb l’examinador, explicant-li en què treballava, com m’agradava el que feia… ahí sí que vaig triomfar! I com que a mi no se me fa tard en la vida, el cotxe me l’havia comprat abans d’aprovar… Així és que, en tornar, vaig acompanyar una amiga a casa amb el meu cotxet roget i novet, al que vaig fer una rascada eixint marxa enrere de la cotxera. El vaig marcar com a cotxe meu… Els dos cotxes que he tingut s’han distingit de tota la resta de cotxes del carrer perquè han portat els senyals de cantonades i portes de cotxera a dreta i esquerra, al davant i al darrere… Lo marqué porque era mío!!!!

Enhorabona, Cristina!

Amb la quietud i el cansament mental que provoquen en mi els nervis (més que un estat, una part del meu cos, la part), pense a sobre del teclat, com si les meues mans foren una perllongació del meu cervell. No cal moure els llavis, no cal fer cap gest… sols deixar córrer els dits a sobre les tecles, sense mirar endarrere, sense esborrar allò que has pensat. Perquè el pensament és inesborrable, sols es poden esborrar les paraules escrites i, així i tot, sempre recordaràs que les has pensat. Les paraules dites a algú també són esborrables (demanes perdó i tot solucionat)… però són inoblidables, i no només per a qui les ha dit. Per això m’estime més no dir-les, encara que, de vegades, surten incontrolades i res no puc fer per evitar-les.

I això que jo practique, parle sola la major part del temps. Estudie les frases, cada terme, cada incís, la vocalització, el to, què fer amb unes mans que de vegades em són imprescindibles i que altres em molesten… No hi ha res més lleig que no saber on posar-te les mans, les coses com siguen. I si boja semble quan escric allò que estic pensant, més boja semble quan dic allò que no m’ha donat temps de pensar.

Per què ara tot açò? Per una crisi de timidesa que es va transformar en atac de pànic i em va fer reflexionar. Perquè, de vegades, m’expose a situacions que no sóc capaç (a qui vull enganyar) de superar. Vull, vull, vull… Intente, intente, intente… Pense: aquesta vegada ho faré, aquesta vegada podré véncer-la… però no, no puc, m’és impossible. I aleshores baixe el cap, tanque els ulls, m’encenc de ràbia, em fregué la cara i torne altra vegada a la meua closca. Quantes vegades m’ha passat? Millor comptar les vegades en què he pogut eixir satisfeta, acabarem abans. Quan més petit és el comité, més difícil es amagar-se! Així és que sembla que comence a controlar les meues emocions dins d’un grup nombrós (tinc l’opció mossegar-me les pelletes dels llavis), però no puc enfrontar-me al silenci en un “de tu a tu”… a la pressió que em pose a sobre quan vull donar la talla. El silenci… huas! El silenci m’accelera les pulsacions, el fet d’haver de trencar el silenci m’atura tots els sentits… em paralitza de por. De por i de vergonya… aleshores és quan la llengua comença amb les lliçons apreses per a omplir el temps, un temps que sembla que no acaba de passar… i em note dins del cap un tic-tac tic-tac, com el Capità Ganxo, el contrari de mi, que sóc el Peter Pan ara mateix…

I una vegada acaba la sessió de xoc, el remordiment i la culpa per no haver estat capaç de ser com la persona que realment sóc, la por a que tothom em jutge pel que ha vist de mi en eixe moment… em deixa extenuada, sense força per fer res més que repetir-me: PER QUÈ? La resposta, tanmateix, és ben senzilla: sóc així, no sóc d’una altra manera… almenys és així una part de mi.

Les altres Eves també sóc jo: la que escampa als blocs i als murs dels companys, la que conta les seues peripècies al poble aliè, la que intenta estar ahí per xerrar digitalment una estona (existo, luego estoy)… mira! Ací està l’altra, donant-me la xapa: hòsties, lleva-li marxa a l’estufa i deixa’t ja de contar gilipollades, collons, que m’estàs socarrant les cames, bovacòria!

Vaig a donar-li el gust a aquesta tia. Al cap i a la fi, és aquesta la que em salva de la crema.

No sóc donada a fer frases de menys de 15 mots (lo siento, señor maestro), potser perquè tinc una escopeta d’aire comprimit per llengua i m’agrada adornar profusament tot allò que he d’explicar (professió obliga). Si deixara d’escriure les frases als 15 mots, segurament no hi podria afegir aquells… Veus? Un desastre! Conclusió: la norma aquella de què les frases de més de 15 mots no queden en la memòria immediata se l’ha inventat una persona que necessitava una bona excusa per no donar explicacions. JO NO TINC (quasi) RES QUE AMAGAR! I no tinc res més a dir sobre aquest assumpte.

Des de que no he escrit, m’han passat tantes coses que algunes d’elles ja se m’han esborrat de la memòria a llarg termini. L’última vegada que aquest bloc es va moure, estàvem esperant la resolució de l’“estáis nominados” dels Premis Blocs de Catalunya. No vam guanyar, això ja ho sabeu, però el seguiment minut a minut va ser apassionant, encara que si haguérem format una figura geomètrica amb els vèrtexs de les localitzacions geogràfiques dels implicats, haguérem necessitat la muralla xinesa per unir-los.  

Durant l’estiu, el Javier (al meu cor és el meu tutor a l’exili), ens va animar a seguir treballant els blocs, però sols hi haguem al grup dues persones suficientment queferoses per no trobar res millor a fer amb les vacances que continuar fent allò que ens suggeria el Javier, que no era el mateix que allò que ens manava… El resultat? La Lídia va fer un Screencast sobre Argus que va ser un èxit; fins i tot l’utilitzen com a tutorial! Jo… bé… poder tancar-me amb l’ordinador i posar-li veu als meus propis desgavells, sentir-me la Michael Moore de ma casa… Encara avui no puc creure’m que tinga tan poc trellat (potser em subestime en aquest sentit), però… com de bé m’ho vaig passar, cago’ntot!!

Només començar el curs, ja ens en vam adonar que açò anava de debò. S’havien acabat les brometes i el xafardeigs, el hihihi-hahaha… Mentre intentàvem agafar-li el fil al curs, van començar a caure’ns del campus virtual uns exercicis incomprensibles de l’assignatura de TRI (no sé encara què vol dir TRI; no vull saber-ho, ni m’importa, ni m’interessa) i, per no posar-me a plorar d’impotència, vaig proposar als companys un objectiu comú per al curs: arribar en plenes facultats al mes de juny per poder anar-nos-en de viatge. Així és com va nàixer l’Objectiu Parranda, un cap de setmana boig al que s’encomanem quan les tasques de la Uvic ens fan treure els cabell verds i pensem en enviar-ho tot a fer la mà.

Com que la Uvic va seguir sense mirar-me a mi, vam haver de seguir comunicant-nos per altres mitjans… però no tothom. Així és que vam iniciar una campanya d’evangelització per tal que els incrèduls es convertiren al feisbuquisme. Els tres conversos han estat la Marta (la pallissa que li vaig pegar va ser minina!), la Maria (subornada per l’esdeveniment Parranda) i el Joan (l’últim, no el menor). Els veterans (la Cristina, l’Emili, la Lídia, la Lola, la Teresa, la Irene i jo mateixa) vivim a ca’l Senyor Feisbuc, que ens deixa compartir les nostres angoixes diàries perquè ens resulten menys fastigoses. Res que no faça qualsevol altra religió, no? Fins i tot s’ha afegit a la comuna un personatge que apareix i desapareix, igual de dia que de nit, que s’ha convertit en l’abocador de les nostres neures, la paret per pegar-se de cabotades. Algunes vegades, he estat a punt de morir ofegada perquè m’ha fet encanar-me de riure fins el punt de no poder respirar! És un tipus diferent de plor al que em provoquen TRI, ICO, GRUI, BEI, CMNL, TEE i OAB.

Bé, més o menys, crec que he explicat tot el que havia d’explicar i, de passada, he fet pràctiques d’intel·ligibilitat lingüística. A més, m’ha agradat escriure lliurement per primera vegada en mesos, sense haver de posar-me a inventar un text en el qual no es note que parle molt de coses que desconec completament. La pròxima vegada que ho faça, serà per l’examen de TEE (que tampoc no sé cert del tot què vol dir, la veritat)… yquediosnospilleconfesaos!!!!!

La culpa d’aquesta menjada de cap que m’acabe de fer la té la Sílvia, que durant tot el curs passat va estar torturant la meua limitada capacitat lingüística fent que realitzara una anàlisi terminològica profunda sobre camps semàntics que no donaven tampoc per a tanta anàlisi, com ara les fruites.

La realitat augmentada per la què ens pregunta el Javier, es refereix a la superposició de continguts sobre el món real. És el que, de menuts, coneixíem com ciència-ficció. Figures humanes que surten dels llibres, objectes tridimensionals que giren virtualment davant dels nostres nassos, els pares del Superman que surten d’un pal de criptonita…

Clar, com que tot és tan xicotet, un software amb reconeixement visual aconsegueix que el nostre telèfon mòbil o el PC capten una imatge real, ens la tornen en 3D i ens facen reflexionar seriosament sobre per què els catxarrets aquests saben tantes coses i la teua parella no pot retenir més de dues hores que ha de passar a recollir el pa del dia quan torne per dinar…

Molt bé-molt bé, no ho puc explicar… em falten coneixements tecnològics. Abans de dir-ho el Javier, pensava que això sols eixia a les pel•lícules del George Lucas i a Star Trek. Perquè us quedeu amb la boca oberta de bat a bat (aneu espai, que encara queden les últimes mosques d’estiu), us ho deixe audiovisualment.

Els usos que pose com a exemple són, com quasi tot, per convéncer les persones de què han de consumir… A veure si ara inventen alguna cosa perquè les imatges siguen comestibles i acabem amb la fam del món. Ara, jo, com que no passe fam, em menjaria a l’Eduardo Noriega, que de tot s’ha de fer en aquesta vida.

editorials

telèfons mòbils

demostracions de productes